Autoretrat de l’accident

El 2 de maig del 2012 sortíem del parc de bombers de Montjuïc amb un tanc lleuger conduit per l’afable Pablo Calvo, el conductor més veterà del torn, per realitzar un servei no urgent al Poble Sec, a la cantonada un noi desesperat ens feu senyals amb les mans per reclamar la nostra atenció, al seu costat hi havia l’amic inconscient que duia encara la xeringa clavada al braç, informarem a la Sala de control del canvi de servei i reclamarem una ambulància que no tardà en arribar.

L’heroína relaxa tant que fins hi tot els pulmons deixen de funcionar, asseguerem a la víctima i amb l’ajuda de bufetades i pessigades el noi va recuperar la respiració. L’equip sanitari li injectà naloxona i el noi recuperà la consciència amb la rapidesa característica d’aquest antídot que no deixa mai de sorprendre’m. Uns mesos després el tornarem a trobar inconscient a les portes d’una narcosala del Raval i sempre m’he preguntat que se’n deu haver fet d’aquell pobre noi.

Poques hores després en Pablo Calvo patia un tràgic accident mortal en la porta nº5 del parc de Bombers que ens deixà a tots destrossats. Un cúmul de circumstàncies van fer que el nostre company fos atropellat per un vehicle del servei quan acudia a una falsa alarma de foc pis prop del carrer de Sants. El vàrem poder reanimar però unes setmanes després moria a l’hospital Clínic de Barcelona. Sempre m’he preguntat el perquè aquell dia en poques hores i en menys de 80m s’havia salvat una vida i n’havia mort una altra.

En el moment de l’accident el primer pensament va ser pel meu fill de cinc anys, vaig percebre que l’atzar feia que jo estigues dret i en Pablo estirat al terra i que podria haver estat perfectament a l’inrevés. El seu record i la imatge de l’accident no l’oblidaré mentre visqui, igual que la pell de gallina que hem travessava la pell com filferros esmolats, el cap era un garbuix d’emocions i el cos s’havia transformat en una cuirassa metàl·lica per fer front a aquella situació i poder actuar de la forma més ràpida i efectiva, tal i com acostumem a treballar.

L’artteràpia és una disciplina extraordinària per afrontar l’estrès posttraumàtic i el mateix dia i les setmanes següents vaig omplir moltes pàgines de poemes, dibuixos, i pensaments amb aquelles imatges gravades a la retina que tant em van ajudar a passar el dol.

Pocs mesos després vaig fer una escultura per recordar al meu company i el que em va sortir de dins va ser un “autoretrat de l’accident”. La mirada cap al terra on hi havia el company ferit de mort, la cuirassa de ferro, la pell de gallina en forma de filferro que em perforava el cap i el cos, i a dins del cervell un gran còdol de pedra amb la inscripció “guillem”, el nom del meu fill.

Tags: